Júlia. 5 mesos d'alegria

Avui fa 5 mesos va naixer la Júlia. Recorde amb emoció aquell dia. Els sentiments estaven a flor de pell des de primer hora del matí. Els minuts passaven a poc a poc, el moment s’apropava. Necessitàvem vore la cara de la criatura que anava a nàixer, de tocar-la, de sentir-la.

Envoltat de familiars vaig gaudir de la careta de la Júlia. La expectativa, la intriga de si seria nen o nena es va descobrir en aquell moment. L'experiència d'aquest desconeiximent m'ha resultat molt gratificant. Ara tornaria a no voler saber el sexe de la criatura fins al naixement. Agraís sobre tot a Carola el haver-me animat a prendre aquella decisió.

Ara 5 mesos després i amb quasi 7 kg., se'ns ompli la boca d'aigua, se'ns fiquen els pels de punta quan ens fa unes rises, quan ens diu cosetes, quan crida, quan plora. Com supose la majoria de criatures amb aquest temps, ja es coneix les mans, s'agafa els peus, no para de pegar-se la volta i ficar-se cara per avall. El pel li va creixent, el cos se va estirant i la simpatia accentuant.

Ara 5 mesos després Marina ja ha començat a treballar. La tristor, el sentiment, les llàgrimes de Marina aquest dia seran també inoblidables per mi.

Ara, ara i només ara. Avui, demà, demà passat i l'altre, i el de mes allà, disfrutarem d'aquesta pometa dolça que la Júlia.

De font Ferrera (Fredes) al Cho Oyu (8201m. Himalaya)

Fa ja mes de 20 anys que vaig tenir el plaer d'arribar a Fredes (Castelló) per sendes perdudes. En aquells paratges de la Tinença de Benifassà poc de temps després vam tenir la sort de descobrir un lloc que ha segut punt de referència en les meves sortides muntanyenques, el refugi de FONT FERRERA, ja en terres catalanes.

Any rere any he fet alguna pernoctació amb aquest agradable refugi de muntanya, situat estratègicament en una zona ecològicament molt be conservada al encreuament de Aragó, Catalunya i el País Valencià. He pogut gaudir d'hores d'observació de la cabra hispànica, de multitud de voltors. He passejat per zones envoltades d'ombra, boira on resplendia el color roig de les boletes dels últims grèvols de les rodalies.

En aquest refugi, tingut la sort de conèixer a Guti, el guarda. Per a mi tot un personatge. Un tió simpàtic, catxondo, amb el que he pogut compartir molt bones estones. Recorde especialment un cap de setmana que varem arribar desprès d'una lleugera nevada i en obrir la porta del refugi, ens varem trobar a Guti al davant de la llar de foc, llegint i acariciant al seu gos. Varem estar tots sols, varem disfrutar d'aquella solitud en mig de la muntanya.

Guti ha pujat a alts cims, ha escalat en gel en les zones gèlides del planeta, ha estat al Himàlaia en diverses ocasions. I aquest any, en aquest moments estant immersos en una aventura que disitge acabe en un cim com cal. I sinó tant se val, de segur ens contarà moltes experiències.

Aprincipis de setembre van començar una nova aventura, la ascensió al Cho Oyu, un muntanya de 8201m, al cor del Himàlaia. El blog de l’ascensió es http://www.chooyu2007.com/blog.asp.

Jo estic pujant amb ells. El poder conèixer el discorrer d'aquesta ascensió es una de les marevalles de Internet.

Si voleu informació del refugi sols teniu que cercar en Internet, el que no hi heu anat, doncs res, animar-vos per a que conegueu aquestes paratges.

Els altres viatges...

Fa unes setmanes, els mitjos de comunicació omplien els noticiaris i les primeres planes de les publicacions amb la noticia de la mort en un atemptat de turistes catalans i Bascos a un país anomenat Yemen.

Els dies següents vaig sentir mes d'una bestiesa i comentaris molt desafortunats, com per exemple, "no volien aventura, doncs ja l'han tinguda", d'altres fets per mitjans mal informats o amb mala intenció, on acusaven a la empresa organitzadora d'aquest viatge que els va portar a una mort segura...

En fí, al meu parèixer son actituds lamentables. I mes tenint en compte que molta gent que ha comentat aquest tema, de segur que no sap on està situat el Yemen, o que tal volta no haguessin sentit parlar mai d'una país que es deia així. El que es deuria de fer es difondre mes informació d'aquestos països, donar a conèixer cultures diferents i no sols fer-ser ressò quant hi ha alguna desgracia, que al cas dels viatges, tot hi ha que dir-ho, han segut fins ara molt poques.

Jo tinc la sort d'haver fet aquest tipus de viatges, però encara tinc molta mes sort d'estar envoltat d'amics que els fan i amb els que puc compartir moltes experiències, aprendre curiositats de països molt curiosos, gaudir de fotos inversemblants i espectaculars.
De fet, ahir vaig estar pensant (somiant, ja que aquest any per nosaltres el viatge mes bonic el tenim a casa amb la nostra Júlia) la quantitat i diversitat de llocs "perillosos" i diferents han fet durant aquest estiu alguns dels meus amics.

Japó, Sudáfrica, Venezuela, Burkina faso- Benin, Brasil, Marroc, Perú. I per acabar m'agradaria destacar el viatge que farà l'amic Ximo (viatger número 1), que al mes de setembre recorrerà Butan, Ladakh i Nepal.

A banda de lo exòtic que pot resultar visitar un país desconegut per a la majoria dels mortals, pense que a la gent que ens agraden aquestes aventures el que mes ens crida la atenció, es entrar en contacte amb la gent d'allí, el conèixer algunes de les seves costums tant diferents i a la vegada tan iguals a les nostres.

A mi particularment el que mes m'atrau es la manera de recórrer aquest indrets. Mai podrà ser igual l'experiència de dormir al serengueti o el delta del okavango en tenda de campanya que fer-ho en un hotel de 5 estrelles.

I aquesta es una de les diferències de viatjar amb agencies com les que he anomenat al principi o fer-ho amb Alcon viages, El corte inglés, Catai... que també ofereixen aquestos destins, però amb una filosofia diferent.

Tot i això el mes autentic es agafar un vol d'avió o de tren i anar per lliure. Aquest tipus de viatge de segur et dona molt bones experiències i també tinc un bon grapat d'amics que son experts. Encara que el viatjar en grup, et pot aportar unes bones amistats a Barcelona, Madrid i País Basc com m'ha passat a mi i això si que remata un bon viatge.

Viatgeu per aquestes webs i notareu a la vostra ment com alguna cosa es mou: www.banoa.com / www.viagestuareg.com / http://www.pasaporte3.com i si coneixeu d'algunes altres, doncs no dubteu en compartir-les.

Salut i bons viatges.

Presentación de la Júlia

Con un poco de retraso que supongo sabreis perdonar,
aquí os presento a la Júlia.

Nació el dia 28 a las 00.10h con 4 kg i 55 grs, por cesarea, despues de todo el dia intentando el parto natural.

Marina se ha recuperado bastante ràpido y no se arrepiente en ningun momento de haver estado todo el dia de parto.

Ahora las frases típicas son "es clavada a Marina", "tiene toda la cara de Juanra", "que guapa es", "ya está criada". En fin, como parte no neutral, prefiero que opineis vosotros, así tambien me sentiré mas satisfecho.

De momento Júlia se está portando de maravilla. Es una tragonceta de mucho cuidao y se ha cogido a la teta desde que Marina salio del quirofano.

Las fotos de arriba son de la primera semana de vida de Júlia. La foto que hay a continuación es de este jueves pasado, 3 semanas.



La verdad es que tal y como dice Creu, esto es una experiencia maravillosa. Empezó, hace ya unos diez meses, cuando el espermatozoide ganador viajaba por las intimidades de Marina buscando su pareja. Y ahora, despues de haver convivido con ella sin verle la cara, ahora que se ha desvelado el gran misterio, faltan palabras para describir las sensaciones.

Que siga una horeta molt curta!!!! (Que sea una hora muy corta)

La frase "que siga una horeta molt curta" han sido las palabras que mas hemos oido en los últimos dias. Es curioso, pero yo no la habia oido nunca. Pero no se me olvidará nunca, estoy seguro. Estas palabras y el cariño con que se dicen le llegan a uno muy hondo.

Ya han pasado nueve meses desde que el espermatozoide ganador se unió al ovulo en las intimidades de Marina. Parece que fue ayer. Sin embargo han sido muchos dias de alegrias, de intrigas, de risas, de ilusión. Esto es una experiencia que de verdad, vale la pena vivir y eso que seguro no sera lo mejor, ni mucho menos.

Mañana a las 8.00h tenemos que estar en el hospital y de allí ya volveremos un@ mas. Mañana se desvelará la duda, ¿niño o niña?. Mañana al igual que esta noche muchos llamaran para preguntar, muchos leereis los emails, mirareis los sms, muchos esperamos y deseamos estareis tan felices como nosotros.

Ha sido muy gratificante el poder aguantar los nueve meses sin conocer el sexo del bebe. Ahora la verdad lo volveriamos a hacer. Nos hemos reido mucho con las intrigas, las ganas de todo el mundo de saber que será. Ha sido muy bonito. Mañana cuando lo sepamos todavia lo será mas.

Está tarde Marina me ha hecho un comentario que me ha gustado mucho. Me decia que se le hace raro pensar que la criatura que ha estado tantos dias viviendo con ella, tan intimamente ligado a ella, mañana pasará a estar a su lado, le podrá ver la carita, y ya no podrá sentirlo en su interior como lo ha hecho todo este tiempo.

Me ha llenado de felicidad oir algo tan dulce.

Muchas gracias a todos por vuestro apoyo y interés.

3.5 KG i subiendo

Pues si, no habeis leido mal. El bebe ya pesa 3,5kg. Claro que como el peso no es con báscula de precisión, pues puede haver un error por arriba o por abajo. Lo que está claro es por que la mama tiene esa barriga y está tan cansada.

Aunque este blog parece una sección de la revista "mi futuro bebe", en entregas continuas y sin periodicidad establecida, es que es lo que hay.

El jueves Marina tiene la primera sesión de monitores (una especies de correas que se ponen en la barriga de las embarazadas para controlar el estado del bebe y la dilatación de la madre... bueno ya os contaré por que la verdad es no sabemos exactamente que es) por si acaso cogeremos la bolsa no sea cosa que nos toque quedarnos.

En fin, ahora si que quedan cuatro pipas.

Parc Natural Cadí - Moixeró

Hi ha indrets dels que hom ha sentit parlar-ne molt. Aquells que trobes a revistes de viatges, a documentals televisius, en una conversa amb amics.

Pareix que tot el mon a anat allí menys tu.

Així me passava amb el parc natural del Cadí - Moixeró. Els amics catalans sempre havien parlat molt bé. Fins i tot amics d'aquí aquest estiu havien plantejat d'anar aquest estiu.

Doncs bé, ja està. La família Pons - Sanchez ja hi ha estat. L'última setmana de juliol varem gaudir de les meravelles d'aquest paratge gracies a l'hospitalitat de Andrés i Irene, que van permetre que ens allotjarem a la casa que tenen en Terradelles llogada durant tot l'any. Fins i tot vam coincidir amb ells i també amb el meu germà Raül i la seva dona Sandra.

Tinc que dir que tot i les bones expectatives que tenia, me va sorprendre gratament. Varem patejar per boscos frondosos amb molts diversitat d'arbres, arbustos i vegetació. Casones que recorden les del espetec de la casa Tarredelles apareixien als llocs mes inesperats. Rius i cascades per tot arreu i que ens van transmetre eixa frescor tan agradable en moments de calor i cansament.

Varem estar als peus del Pedraforca (pic espectacular que es veu des de molts indrets de la comarca). També caminarem una estona pel “camí dels Bons homes” a la part del riu Bastareny.

Les poblacions son d'allò mes agradable. La vila de Bagà (http://www.viladebaga.org/interior/index.asp) te un centre molt ben cuidat tot i que tens que estar en bona forma física per pujar per les seves rampes i mes encara si portes al llom a una petitona de mes de 9 kg. Guardiola de Berguedà te un centre d'informació molt recomanable a l'antiga estació de tren ara restaurada i que acull també exposicions interessants.

Visitarem també les fonts del naixement del riu Llobregat amb un recorregut ple de cascades i amb està ocasió amb molt aigua.
Curiós també va ser la visitada que vam fer a una mina de petroli. Si de petroli a la muntanya (http://www.altbergueda.com/cat/fitxes_museus/fitxa_riutort.html). Son d'aquelles coses que no esperes trobar i que francament acaben d'arredonir un viatge.

Però com sempre es van quedar visites per fer, que de segur ens serveixen d'excusa per tornar-hi. Una es el Museu del Ciment Asland de Castellar de N'Hug que vam poder observar des del cotxer i l'altra son els Jardins Artigas obra de Antonio Gaudí.

Menys d'un mes... que güays

I encara pareix que va ser ahir quan el resultat del predictor ens va donar la primera alegria.
Fins avui ha segut un seguit de novetats, d'alegries, d'impaciència, de por, de .... D'aquí endavant ja hi queda no res, en menys d'un mes ja hi serem tres vivint a casa i molt mes es que vindran a sovint a veure'ns.

La criatura, està ja per damunt del 2.6kg i la mare ja comença a trobar-se cansada, tot i això s'està portant com una campiona.

Ara toca tal com diuen els llibres, les revistes i supose que tota l'historia de la humanitat, el preparar el niu. Preparar la casa per poder acollir al nadó. Ahir vam pujar la minicuna, el maxicosi ja el tenim llest per a provar a ficar-ho al cotxe, el musical, el no se que, el no se quantos, un fum de coses que ompliran espais abans buits o ocuparan uns altres que hem tingut que canviar.

Menys mal que hem aprofitat moltes coses dels familiars (minicuna, robeta, cuna, maxicosi...), per que hi ha que veure quins desgavell, en quin consumisme es pot convertir el naixement si no es té una mica de cura en el que es fa.

El blog sigue vivo

Cuando me propuse mantener un blog, mi miedo era que pasara lo que al final ha pasado. La última entrada es de hace un mes y medio. Con lo cual le quita un poco de gracia a esto.

Como muchos ya sabreis este lapsus ha sido debido a diversos factores. Como uno no es rico tiene que trabajar; como uno tiene muchas ganas de aprender tiene que estudiar y claro la universidad de informática no es precisamente lo mas fácil; como uno no quiere que este planeta se lo carguen entre cuatro, pues nada hay que dar el callo en las ongs pertinentes; luego la familia, los amigos, el no se que, el no se cuanto y si ademas uno está a puntito de ser papa, pues es el coctel perfecto para la dejadez de algo y en este caso lo ha pagado el blog.

En fin, que sepais que voy a volver a mantener vivo y muy vivo este rincon de mi corazon para con mis lectores y amigos.

En breve os pongo al dia del embarazo.

Para terminar quiero agradecer a todos aquellos que habeis leido con interés lo escrito y tambien por los animos y elogios que muchos me regalais.
Por supuesto, tambien a todos aquellos que contestais y aportais vuestros comentarios y de manera especial a los que me habeis recriminado que no haya escrito desde hace tiempo.

Un abrazo

Un muzungu
Juanra

Juanito Oiarzabal. El rey dels vuit mils

El dimecres Marina i jo vam gaudir d'una xerrada-documental de les que et refermen amb la passió per la muntanya i la natura. Va estar organitzada per una associació de les que fan molta falta per aquestes terres, "la llum del cresol" i que espere seguisquen en aquesta línia d'activitats.

Tenia per títol, "El K2, la montaña maldita" i en ella va contar l'experiència viscuda per ell i pels companys de Al filo de lo impossible en l'any 2004.
Aquest vasco de 47 anys es l'única persona al mon que ha pujat 21 vegades a muntanyes de mes de 8000 mts. d'alçada i tot i que en aquesta la seva segona pujada al K2 li va costar la amputació dels deu dits dels peus segueix encabotat en seguir pujant a cims tant elevats. Aquest any diu intentarà arribar al mes alt d'alguna muntanya del himalaya que supere el 8000 mts.
Si ja hi teníem ganes d'anar a vore de prop aquestos paratges ara s'han multiplicat per 8000.

La llàstima es que el local on es va fer (Caixa rural de Castelló) es queda xicotet per aquestes xerrades, hi va haver molta gent que es va quedar al carrer.

Una nota esperançadora es que el seu fill amb 6 anys ja ha fet un tres mil a pirineus.

Linux vs Windows

Hace cosa de 6 meses y como inciativa de la universidad entre en contacto con el linux. Habia oido bastante sobre el mundillo linuxero ya que tengo algunos amigos muy afines a estos menesteres.
La verdad y aunque estoy en pañales en este software libre, el linux me crea muy buenas espectativas. De momento solo está implantado en un escaso numero de ordenadores si lo comparamos con el windows, pero está en plena rampa de lanzamiento, ya que en el mundo universitario y cada vez mas en el empresarial y sobre todo en el institucional se está trabajando y mucho para su implantación.

Acabo de instalar en otro ordenador el superpromocionado Windows Vista y todo y la gran apariencia supermegafasion, no deja de ser una enorme campaña de publicidad de Microsoft.
Entre la cantidad de cosas nuevas con las que nos estan vendiendo este majestuoso sistema operativo algunos comentarios:
- Por ejemplo, tenemos una carpeta con documentos word y nos dicen que en los iconos ahora podemos ver el contenido de la primera hoja, aparte del nombre del documento debajo del icono pues vaya que bien, en la distribución Knopp¡x del linux que tengo instalada (y que ya tiene varios años) esto ya funcionaba así.
- Las transparencias que hay en el nuevo Vista, tambien las podemos disfrutar en el knoppix de hace varios años.

Y así unas cuantas cosas.

Os invito a que vayais leyendo y conociendo sobre linux: http://www.linux.es/

Es mou!!!!

Hom ha viscut situacions magnifiques, sensacions úniques, instants extraordinaris.
Davant les cataractes Victoria, en la immensitat del Serengueti, rodejat de xiquets d'un poblat perdut d'Africa que t'agafen les mans i que cerquen el contacte amb el mzungu de torn. En un espectacular concert de Llach, després de llegir un gran llibre. Hi penses que son moments insuperables.

I sempre, sempre hi ha, hi tindrà que haver, una situació que supere aquelles que semblaven no podien restar en un segon lloc. Aquesta setmana l'he viscut (l'hem viscut), he sentit aquest miracle. Marina ja feia dies estava impacient per sentir al bebè. Tot té el seu temps, el seu moment. I la veritat es que es una sensació única. Tots tres vam sentir el contacte per primera vegada i ens va omplir de goig, d'alegria, de felicitat.

Tant de bo va ser el sentir al petit com veure la cara d'emoció de sa mare. Indescriptible. Insuperable, al menys de moment.

Tendresa

Recordeu aquells moments en que heu estat especialment feliços. El dia en que vau aconseguir allò que desitjaveu feia tant de temps, aquell sopar amb la parella que va resultar tant entranyable, aquell viatge.... Doncs així estic jo en aquest instant.

Anit vaig anar l'actuació de Lluis Llach a l'auditori de Castelló. Veure a Llach sempre m'ha resultat molt interessant. I es que me fique al cap que vaig a fer alguna mal feta, que vaig a participar d'un acte subversiu, d'una activitat políticament incorrecta. Clar i això a mi me provoca unes ganes de participar-hi que que vos vaig a contar.

Aquesta vegada va ser per mi de lo mes espectacular. D'entrada i sols en aparèixer a l'escenari va esclatar un aplaudiment general que va durar una llarga estona. Bon començament. El que va ocórrer després es complicat d'explicar, no hi tinc adjectius calificatius per a descriureu. Sols comentar que vaig plorar varies voltes, vaig sortir amb un somriure d'orella a orella i els pels encara els tinc de punta.

Aquest xicot de 60 anys que molts el consideren un radical catalanista, no es si no una persona molt sensible i que ho expressa públicament i a més a més per a mi te una qualitat musical excepcional. Es per això que me pareix una llàstima que hi hagi molta gent que mai s'ha dignat a escoltar-lo.

La conjunció del teclat, la guitarra espanyola, de l'excepcional saxofon, del contrabaix, la bateria i una llarga llista d'instruments i les lletres i les reflexions i explicacions d'aquestes per part de Lluis fan una combinació perfecta.

Una d'aquestes reflexions me va agradar especialment. Va reinvindicar la tendresa com una actitud necessària al mon on vivim, en que aquesta paraula ens dona vergonya la seva pronunciació. Ú te que ser competitiu, productiu i les coses tenen que ser rentables, estar de moda, però tendre no, això es ta mal vist.

En fi, a mi l'embaràs de Marina m'ha tornat mes tendre del que era. I la veritat no me fa gens de vergonya. Així que visca la tendresa.

Salut per a tothom-.

Bombas Racimo: La lluvia de acero

El domingo pasado estuvimos participando en la plaza de la pescaderia de Castellón en una acción conjunta entre Greenpeace, Intermon Oxfam y Amnistía internacional. El motivo es denunciar este tipo de armas que provocan graves daños a la población civil en los conflictos armados que tienen lugar a lo largo de todo el planeta.

Este tipo de armas constan en su interior de un numero variable de submuniciones. Son lanzadas desde aviones o artillería terrestre, se abren y dispersan la submunicion con lo que el area de explosión y metralla es muy amplio, ademas de no distinguir entre población civil y objetivo militar.

Ademas existe otro problema, las bombas o submuncion que no explota al alcanzar el blanco quedan esparcidas por el suelo, lo arboles. Entonces los niños que las confunden con juguetes, los agricultores mientras trabajan, la gente mientras camina... sufren gravemente sus explosiones.

En España se fabrican bombas racimo y nuestro ejercito dispone de ellas. Es por ello que debemos exigir a nuestro gobierno una politica mas transparente en un tema tan dramatico como este.

Podeis encontrar mas información en:

http://www.greenpeace.org/espana/campaigns/desarme/bombas-de-racimo
http://www.controlarms.org/es/actua_ya/ley_colador.htm

Como noticia positiva y esperanzadora tenemos el acuerdo alcanzado por un gran numero de paises en la asamblea de naciones unidas celebrada recientemente:

www.controlarms.org/es/ultimas_noticias/pr271006.htm

El corazon de las Tinieblas

La setmana passada vaig acabar de llegir el llibre que dona part del nom d'aquest blog. La veritat es que es de lectura ràpida. Son 170 pàgines que es poden llegir en dos estones. El vaig aconsellar abans d'arribar a la meitat i ara me ratifique en que deuria de llegir-lo tot el mon.

Es una historia novelada d'un viatge que va fer l'autor (Josep Conrad) al congo sota la dominació estranjera als voltants del 1900. Per mi a resultat ser una pincellada de tota la barbarie que han fet els europeus a Africa.

He de dir que després d'haver llegit molt sobre el tema, i sobre tot despres de llegir "Divide y vencerás: El reparto de Africa" i "El fantasma del rey Leopoldo" a mi no m'ha aportat res de nou i com he dit abans es sols una pincellada del que va passar. Però clar aquestos dos llibres tenen mes de 600 pàgines cadascú i son, podríem dir, treballs d'investigació.

Així que rés, per a no agobiar-vos i conèixer un poc del tema doncs a llegir aquesta noveleta.

¿Niño o Niña?

Me imaginaba que durante el embarazo ibamos a experimentar sensaciones nuevas. Al principio intentaba pensar que cosas cambiarian, como nos afectaria el desarrollo de nuestro bebe en la vida diaria, como nos afectarian las complicaciones, como, como....

Desde el principio la ilusión te invade, se adueña de ti. Se van sucediendo los momentos de espera y de alegria, de miedo y de bienestar, de sonrisas y mas sonrisas, de agradecimiento...
La verdad es que muchas de las cosas van pasando tal cual las habias pensado. Los interrogantes se van contestando, se van haciendo realidad todas las dudas y sus soluciones. Los cambios se van aceptando, van formando parte de ti.

La mama va engordando, y por tanto tiene que comprar ropa. Las visitas a la ginecologa te crean ilusión y preocupación que al final se quedan en alegria cuando ves a la criatura creciendo en su interior. Los cambios de humor. Las posturas en el sexo pronto iran cambiando. Hay que fijarse mas en la alimentación. La gente pregunta y se preocupa cosa que se agradece muchisimo. La mama se queda dormida en las reuniones, despues de cenar. Cambian los hábitos de lectura, ahora aparte de libros sobre Africa hay que alternar con revistas y libros de embazaros y bebes. Ya no se puede hacer el cabra por la montañá, hay que pasear por llano...

Todo mas o menos esperado, pero hay una cosa que me ha sorprendido gratamente. Algo nos esta divirtiendo mucho, nos alegra, nos crea expectación. Las ganas de saber el sexo de la criatura y las dotes adivinatorias de muchos de nuestros seres queridos han superado con creces nuestra imaginación. Hay material para preparar un buen dossier.

Cito algunos de los métodos: La medallita que se queda quieta o da vueltas, la suma de las letras de los nombres de los futuros papas, la edad de la mamá, si la barriga esta en punta o redonda, si las criatura se ha movido a los cuatro meses o no... Hay quien solo viendo la cara de la mami, ya aseguran si será niño o niña. Y despues estan los presentimientos, presentimientos que no dejan lugar a dudas para la persona que los tiene, será niño, pero alguien discrepra, pues yo estoy convencido que será niña.

Y que decir de la ilusión de conocerlo ya: Que yo quiero saberlo!!!!, Que como sois así, Que le preguntaran a la ginecologa, que ya nos vale.

En fin toda una experiencia que no se esperaba y no por ello menos grata.

Ya estamos a mitad, asi que ya queda menos para saber si será niño o niña. Para nosotros lo importante es que vaya todo bien. Asi que a esperar.

El Fantasma del rey Leopoldo

La semana pasada acabe de leer "El fantasma del rey Leopoldo" de Adam Hochshild. En la portada se puede leer "Codicia, terror y heroísmo en el África colonial". Este libro describe la crueldad del colonialismo en Africa. En este caso cuenta la ocupación del Congo por parte del rey Leopoldo de Belgica, y os puedo asegurar que allí se produjo un holocausto tan grande como el nazi en Alemania.
Mi grado de indignación iba in crescendo tal como pasaba cada una de las 450 páginas que tiene el libro, pero llegó al máximo cuando en las últimas páginas se cuenta que a los pocos meses de las primeras elecciones democraticas en el Congo, la CIA asesinó a Lulumba recien elegido presidente de coalicion . Textualmente lo describe asi: " Richard Bissell, jefe de operaciones de la CIA en aquel momento, dijo mas tarde: El presidente habria preferido con mucho que nos hubiéramos ocupado del asesinato de alguna otra manera, pero veía a Lulumba tal como lo veía yo y muchas otras personas: como un perro rabioso [...], y quiso que se abordara el problema".

Lo que les inquietaba era que Lulumba queria que el continente Africano dejara de ser una colonia económica de Europa. Les habia salido un presidente que podia acabar con sus negocios.

Las barbaridades, crueldades, asesinatos y demas humillaciones que se produjeron en nombre de los paises civilizados es insoportable, increible, avergonzante. Solo de recordar lo que he leido se me ponen los pelos de punta y los nervios se me alteran.

Y lo peor no es lo que paso en el Congo por culpa de este depravado rey. Lo que me parece mas repudiante es que se consintiera por parte de todos los estados europeos. Pero claro, ningun pais tenia las manos limpias. Todos han contribuido a destrozar Africa. Entre todos se ha conseguido que las clases gobernantes allí sean corruptas (por que de aquí se saca un gran tajada, por supuesto), que los recursos naturales sean esquilmados por capitales extranjeros, que el futuro sea muy dificil para los africanos.

Ahora para seguir con el tema acabo de empezar "El corazón de las tinieblas" que Joseph Conrad escribió sobre 1900 despues de regresar del Congo. Es un libro pequeño, 170 paginas tiene el que estoy leyendo, y cuenta de primera mano y de manera muy clara su vivencia en el Congo colonial. Es un libro básico y que aconsejo leer a todos los interesados en el tema.